Sense cap mena de dubte, La Unió Santcugatenca té una llarga història al seu darrere, un llarg recorregut que ha deixat la seva empremta a Sant Cugat en els camps social, cultural i associatiu.
Ens acompanyes a fer un recorregut per la nostra història?
Fundació i primeres passes
A les darreries del segle XIX, a Sant Cugat del Vallès hi vivien uns 2.000 habitants. La població era majoritàriament agrícola i es començaven a sentir els aires de progrés i cultura que la Revolució Industrial i la Renaixença estenien arreu de Catalunya.
En l’aspecte sociocultural, l’obra de Josep Anselm Clavé era seguida per un bon nombre de santcugatencs que formaven el cor anomenat “la Poncella”. Seguidament es van formar els cors de “La lira” i “El progrés”.
L’any 1883 va sorgir el projecte de constituir una associació anomenada “La Unió Santcugatenca” i es van iniciar els tràmits legals per endegar-la. No serà, però, fins l’any 1900 que es va realitzar el projecte.
L’any 1899 vint-i-set cantaires de “la Lira” deixen aquesta agrupació per discrepàncies amb les directrius generals de l’associació i s’uneixen per formar una nova societat, i l’anomenen “Societat Coral la Unió Santcugatenca”. El dia 1 de gener de 1900 va quedar constituïda formalment la societat i les seves activitats es basaven en els assaigs del Cor i les tasques de gestió i promoció.
El 1896, el cor “El progrés” es dissol i uns anys més tard, quan ja s’ha format la “Societat Coral la Unió Santcugatenca”, un bon nombre d’antics cantaires s’hi sumen.
Els membres fundadors de la “Societat Coral la Unió Santcugatenca” foren:
Pere Fàbregas: President
Miquel Grau: Caixer
Joan Ordi: Pendonista
Fèlix Ribatallada: Secretari
El local social
En un primer moment, la “Societat Coral la Unió Santcugatenca” va utitlitzar com a local de reunions el Cafè de Cal Tadeo (C. de Santa Maria). Al poc temps, es van arrendar unes estances de Cal Lluc on es va establir la seu social.
L’any 1910, La Unió va comprar un terreny a Can Llovateres (avui el C. de Francesc Moragas) on s’hi va construir el primer local social propietat dels socis. Un local ampli de planta baixa, amb servei de cafè-bar i billars, inaugurat l’any 1913.
Vint anys després de la seva fundació, la societat s’havia consolidat totalment i constituïa l’associació cultural més significativa de la vila de Sant Cugat del Vallès. El nombre d’activitats i la creixent afiliació de nous socis posaren de manifest que el local era insuficient.
Així doncs, el 1921, sent president Llogari Sitges i Canyameres, es va comprar un terreny de 1.440 metres quadrats de Can Mates, al carrer Sant Cerver (avui, C. de J. Anselm Clavé) i s’iniciaren les gestions per construir- hi un nou local adequat a les noves necessitats.
El 10 d’abril de 1921 fou nomenada una comissió d’obres per a dur a terme la construcció de la nova seu social.
L’any 1923 continuaven les obres i malgrat que la sala d’actes no estava acabada del tot, aprofitant l’homenatge al dramaturg Àngel Guimerà, promogut per “la Unió Santcugatenca”, s’hi representà “Terra Baixa” amb l’assistència de l’autor.
Un tancament inevitable
Si fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola La Unió havia gaudit d’un temps de bonança, l’any 1936 la majoria d’activitats de La Unió va anar desapareixent.
Malgrat les imposicions, la voluntat d’un gruix de socis i dirigents de no claudicar i de lluitar pels seus idearis en va mantenir la personalitat i part de les activitats de La Unió de forma clandestina fins al tancament definitiu l’any 1939.
L’any 1939 es van incautar els locals de La Unió i es va paralitzar tota mena d’activitat cultural o de lleure. Fins i tot, es van obrir expedients sancionadors sobre responsabilitats polítiques a diversos antics presidents i membres de la junta.
Tots els locals de La Unió es van passar a anomenar “Casino Nacional” i van ser ocupats per Serveis de la Jefatura Local del Movimiento i de la Organización Sindical. Per sort, Francesc Vila i Trabal va guardar els estendards de La Unió, llegat cultural i històric de l’entitat i la ciutat.
La Unió no es va arribar a tancar mai del tot perquè la sala cinema tenia un arrendatari que volia treure el màxim partit a la seva inversió i allà s’hi feien actes públics que organitzaven les autoritats o el propi arrendatari.
L'alè de canvi
Durant aquest temps, els socis més animosos de les seccions del teatre i el cor van constituir quasi en la clandestinitat el que van anomenar “Comissió reorganitzadora” per no perdre mai la identitat i sentit de La Unió.
Al març del 1949 es van retornar les propietats de La Unió als seus propietaris i així va desaparèixer el “Casino Nacional” imposat pel falangisme franquista. Fins i tot, es va emetre una carta als socis anunciant la nova posada en marxa de l’entitat i se’ls convidada a una festa de reobertura.
Encara amb una certa por, Ansón (membre de la junta) va voler denunciar algunes possibles i perilloses actuacions per part d’un grup de sospitosos. Arran d’aquest fet, el mateix 1949 es va destituir la “Comissió Reorganitzadora” i es va dissoldre la societat.
Uns mesos més tard, es va tornar a activar l’associació amb una nova junta i unes seccions que buscaven la seva autonomia per aconseguir la màxima eficàcia en els respectius objectius.
Malgrat les imposicions, la voluntat d’un gruix de socis i dirigents de no claudicar i de lluitar pels seus idearis en va mantenir la personalitat i part de les activitats de La Unió de forma clandestina fins al tancament definitiu l’any 1939.
L’any 1939 es van incautar els locals de La Unió i es va paralitzar tota mena d’activitat cultural o de lleure. Fins i tot, es van obrir expedients sancionadors sobre responsabilitats polítiques a diversos antics presidents i membres de la junta.
Tots els locals de La Unió es van passar a anomenar “Casino Nacional” i van ser ocupats per Serveis de la Jefatura Local del Movimiento i de la Organización Sindical. Per sort, Francesc Vila i Trabal va guardar els estendards de La Unió, llegat cultural i històric de l’entitat i la ciutat.
La Unió no es va arribar a tancar mai del tot perquè la sala cinema tenia un arrendatari que volia treure el màxim partit a la seva inversió i allà s’hi feien actes públics que organitzaven les autoritats o el propi arrendatari.
L'alè de canvi
Sense cap mena de dubte, les seccions han estat i són l’ànima de La Unió. Amb una gestió i organització pròpies doten l’entitat de personalitat i activitat. A continuació, es mostren les seccions que han conformat La Unió, amb el seu any de formació i si encara continuen a l’entitat:
- El Cor, 1949 (encara en actiu)
- Secció de Teatre, 1949
- Cafè – Sala d’Esbarjo, 1949
- Cinema, 1949
- Comissió de Cultura, 1950
- Secció d’Escacs, 1950
- Grup Musical de guitarres i Bandúrries, 1950
- Comissió de Festes, 1950
- Secció de Ball, 1950 (encara en actiu)
- Saló de billars, 1953
- Biblioteca, 1954
- Secció de tennis de Taula, 1955
- Cineclub, 1969
- Grup Gent Jove, 1969
- Club Juvenil, 1969
- Secció d’Esperanto, 1970
- Secció de Joventuts Musicals, 1971
- Secció de música, 1973
- Cor infantil Els Lluers, 1976
- Secció A.F.C (Aficionats Foto-Cinema), 1978
- Grup Infantil de Teatre, 1978
- Secció de Muntanya, 1979
- Grup de Música Moderna Cubata, 1979
- Grup Escolta Shere Kan, 1981
- Secció de Fotografia, 1981
- Secció de Teatre Líric, 1983
- Grup d’Havaneres Tardor, 1988
- Grup de Música Jove Els nois de la mare, 1990
- Grup Mediterrània, 1998 (any acolliment)
- Bastoners, 1998 (any acolliment)
Amb la màquina a ple rendiment
Les seccions i l’entitat aposten per la realització constant d’activitats per demostrar la seva força i capacitat d’actuació. Acaba resultant que gran part dels socis fidels i entusiasmats amb el projecte no són necessàriament membres de la junta.
L’any 1952, amb una nova junta i un cert condicionament franquista, La Unió seguia reprenent les seves activitats. En aquell moment, les seccions de Cultura i Esbarjo, l’afrontament dels problemes econòmics, les reformes de la seu social i la captació de nous socis per a un nou desplegament de l’activitat eren les principals activitats de la junta.
Mica en mica, les seccions van anar agafant autonomia en les seves activitats, sempre amb el suport i prèvia informació de la junta. A tot això, el franquisme encara aflorava i feia dimitir vàries juntes, per la seva activitat i ideologia.
Si per una cosa ha sobreviscut La Unió a tants problemes i traves, és per la lluita incansable dels seus socis i dirigents. Havent superant el franquisme i la repressió més dura, l’any 1978 La Unió rep la medalla d’argent de la vila de Sant Cugat en reconeixement dels mèrits aconseguits en l’àmbit de la cultura, fet que reafirma la seva incansable voluntat de servir al poble i dotar-lo de cultura i associacionisme.
Amb els anys, les seccions de La Unió van anar agafant la dimensió que els pertocava, i oferien un munt d’activitats amb la intenció d’oferir un ampli ventall d’activitats a La Unió.
L’any 1990 La Unió és l’únic teatre de la ciutat i, amb l’esclat cultural provocat per la democràcia, l’Ajuntament considera la sala de La Unió un equipament cultural. Des de La Unió s’accepta la proposta i es combina amb el lloguer d’espais, activitat que genera rendibilitat econòmica i permet a l’entitat tirar endavant projectes propis.
La inauguració del Centre Cultural de Sant Cugat el 1993 va fer cessar l’ús de La Unió com a equipament municipal, i les seccions eren les protagonistes de donar vida, dia rere dia, a totes les sales del local social de La Unió Santcugatenca.